Explica'm un conte

Ara en aquests moments hauria de ser a Sitges, en concret a can Bacardi, en companyia de les xiques del Masroig celebrant l'aniversari de la Maite, vinguda des de Vancouver. Un cap de setmana per a nosaltres, amb nosaltres, amb ella, amb mi, amb les altres. L'hotelet a punt i els ànims pels núvols, com quan érem les nenes i compartíem jocs pels carrers del petit poblet, el riure i l'energia encomanadissa d'aquelles que estan a gust en companyia.
En canvi m'he quedat a ciutat, per KO tècnic escribint el post.

Estic en un d'aquells moments que anomeno"fora de lloc" ("en raro" com diria la meva amiga Carmen). No em toca estar aquí, físicament em trobo en un indret i mentalment n'estic en un altre. En plena lluita interna del que fas i el que voldries.

Per consolar-me demanaria, vaaa "explica'm un conte" aquesta nit, fluixet, a cau d'orella, que em distregui i m'agafi aquella son dolça i plàcida que només aconsegueixo amb el poder de les paraules. És un costum que perdem en fer-nos els adults. Ara els llegim, i no, no és el mateix, perquè és un plaer solitari, manca la melodia de la veu amiga que et regala, amb la seva entonació, una atmosfera càlida que omple el silenci de màgia i fantasia.

Recordo el fragment d'Isak Dinesen a "Memòries d'Àfrica"... hi havia una vegada a Àfrica... la dona que s'inventa a partir d'una paraula una història que encisa a dos homes cepats. Ho envejo i ho trobo a faltar al meu món, que tendim a aïllar-nos endollats als auriculars, als mòbils o en la nostra pròpia lectura. M'agradaria que l'Isak Dinesen m'expliqués algun dels seus fascinants "Contes d'hivern", per a mi el millor de la seva obra.

“L'home fill d'aquestes terres llegia al paisatge com en un llibre”. 

“La vella Laponia es va girar vers ells, i els seus ulls resplendiren 
com l’or a la claror produïda per un llum”.

Necessito un conte que em transporti a països exòtics o a l'encant de Sitges amb les meves estimades amigues. Viatjar amb la imaginació, i si em manca un "contaire", sempre em queda l'univers del somni. Avui en posar el cap al coixí i abans de tancar el llum, en començaré un, en veu alta fins que m'adormi i el meu "altre jo" ja s'encarregarà de continuar-lo.

............................"A finals del mes de gener i amb els primers raigs de sol, una xiqueta va apretar a córrer cap a l'estació del Passeig de Gràcia per agafar un tren, direcció desconeguda, cap a la màgia, cap al mar, a la recerca d'onades rialleres i un mar gèlid que li omplis la vista d'horitzons encoratjadors".................................

Felicitació fora de data

La meva condició de nòmada des que vaig tornar de París, m'ha fet perdre la noció del temps i les dates importants. El meu calendari està atapeït de cites mediques, rehabilitacions, papers oficials i horaris laborals.

Em va caure l'ànima als peus quan la meva amiga de vida em va trucar per preguntar-me si estaba bé, perquè jo, que sempre he estat molt complida, m'havia oblidat de felicitar-la pel seu aniversari.

Amb el desgavell de dates personals, la seva se'm va perdre.

Disposo d'una segona oportunitat, però. Ella és d'aquelles persones que té dos vides: el dia que va venir al món (el 15 de gener) i el dia que va néixer oficialment (el 18 del mateix mes). Així que aquest any aniré de legal i rebrà la meva felicitació amb la data del seu DNI.

La seva història va molt lligada a la meva i vull dedicar-li aquest post per homenatjar els petits tresorts que ens regala la vida i que sovint no en som conscients. Ella n'és un dels més preuats.

Ens coneixem des dels 9 anys i ara ja ens tenyim les canes. Això deu ser significatiu, són molts anys compartint vivències de tots colors amb amor incondicional. La gent ens atorga la categoria de germanes o cosines, encara que físicament som la nit i el dia, però com passa amb les mascotes, que de viure i conviure adopten la fesomia dels seus amos, nosaltres tenim un aire, un posat i una manera de fer i d'estimar que fa que ens assemblem en el gest vital.

No m'imagino la meva vida sense ella. Recordo la llista que em va fer un  dia, com a la pel.lícula "Que bello es vivir", del que hauria estat el món si jo no hagués nascut, salpebrat amb el seu sentit de humor. En aquells moments em va fer sortir d'un bon forat negre, aquell que hi vas a  petar sense saber com, i ella, com el seu admirat Harrison Ford en el paper d'Indiana Jones, em va treure d'allà agafant-me de la mà i repartint hòsties a tort i a dret a qui em pugués fer mal.

Sempre serem aquelles "señoritas del mundo" que vàrem inventar en la nostra adolescència. Sense haver anat més ellà d'Andorra, somniàvem despertes abans d'anar a dormir dient que de grans ens passaríem la vida voltant món, passejant-nos pels aeroports d'arreu amb una rècua d'admiradors al darrere. No estaríem lligades a res ni a ningú. Ella i jo ens menjaríem el món a cop de glamour.


I, malgrat no ha estat així, encara conservem part de l'essència dels nostres somnis, per això vull acabar amb unes paraules del nostre estimat i enyorat Antonio Vega

Por las desdichas pasadas, reivindico la euforia de vivir.

Amiga, bon aniversari! bufa l'espelma del pastís especial de mandarina i que el teu desig et fagi volar per indrets de plena felicitat. Grills de records i bons auguris!!!!